Filosofada nocturna. Capítol 1er
El contacte amb la natura et fa com tornar als orígens, s'estableix una connexió que et deixa serè, feliç, com enlloc altre... quina passada!
Per uns moments t'arribes a creure totes aquelles utopies sobre el món que de tant en tant et vénen....
I llavors, com no, ve el "bajón"... per què no li poso ous i ho deixo tot i vaig a viure a la muntanya, perduda, aïllada del món que hem creat i que no téns perquè acceptar?
Però... no serà una mica cobard el fet de marxar, fugir? No és més valent fer-hi front, intentar canviar les coses?
Buf! Quins dilemes, eh? No ho sé, però rumiar tant al final crec que no fa més que donar-te mal de caps i no deixar-te ser feliç o viure més tranquil... No hi ha res com ser ignorant. Qui més sap, més infeliç és perquè més se n'adona del tot el que li qeuda per aprendre i de com n'està tot de podrit.
Voto ser conscientment ignorant de la merda que ens envolta i viure només del què m'aporta creixement personal.
Ui! Sento la ratllada, però això va com va.
CDAS
